Trepitjant ulls de poll

Per raons de tots conegudes (immigració, cansament, setge espanyolista...), l’opció nacionalista ha experimentat, en els darrers anys, una reculada notable. A més, ens presentam davant els votants com una oferta totalment fragmentada, escindida en grupuscles articulats al voltant de subtileses ideològiques que la gent no entén. En conseqüència, no és gaire difícil comprendre que els resultats electorals no acompanyin i que el futur faci por.

Cadascú de nosaltres està convençut que la seva és l’opció correcta, la via autèntica per a la salvació del país. Sempre estam disposats a defensar la nostra major vocació nacionalista, o el major grau de progressisme que ens adorna, o l’ecologisme militant que podem exhibir davant els demés..., o el que sigui.

Segurament m’he fet vell, i amb els anys el pessimisme se m’ha instal·lat en el cor. El fet és que veig les coses molt negres, tenc la impressió que la situació és d’emergència, que estam a punt de ser engolits definitivament per les forces colonitzadores i que aviat serem vists pels historiadors com un vestigi del passat.

Qui de vosaltres pot exercir els seus drets civils al mateix nivell que els ciutadans de qualsevol Estat modern? Qui no ha canviat mai de llengua, en cap situació, en tengués ganes o no? Qui no ha demanat mai disculpes pel defecte de pertànyer a una cultura minoritària? Qui no ha estat considerat com un radical, gairebé com un terrorista?

Aquesta no és una situació normal, ni desitjable, ni sana. Les persones no podem estar les 24 hores del dia militant, exercint de... No ens podem passar tot lo sant dia pensant què hem de dir ni com ho hem de dir, ni com ens hem de comportar o hem d’actuar a fi de no trepitjar cap ull de poll. A una persona no se li pot exigir que accepti que la seva vida estigui condicionada negativament pel fet d’haver nascut i crescut en un determinat entorn –lingüístic, cultural, social.

Confiàvem que, amb la democràcia, l’Espanya moderna, a la fi, acceptaria el fet de la pròpia pluralitat. Crèiem, ingenus, que seríem admesos al club, d’iguals a iguals, sense privilegis, però també sense apriorismes. Esperàvem que el fet de no pertànyer a la cultura castellana no ens faria ciutadans de segona.

Ara ja veim que totes les nostres esperances s’han anat frustrant. Ens han menat com a l’ase amb la pastanaga davant el nas i ens han volgut fer creure que se’ns feien gracioses concessions (la cooficialitat de les llengües perifèriques, recollida a la Constitució, per exemple), però després la realitat, la trista realitat quotidiana, se n’ha cuidat de demostrar-nos que de la lletra de la llei al seu compliment hi ha un marge de maniobra massa ample, un biaix que no tenim capacitat de superar. Amples capes de la societat castellana, educada en el menyspreu cap a tota diferència, rebutgen frontalment que siguem qui som i com som, i no estan disposades a consentir-ho.

Mentrestant, al mateix temps que ens anam dissolent en aquest magma, mentre el temporal bufa de cara i estam a punt de sotsobrar, alguns –molts– ens passam els dies discutint el sexe dels àngels.

Jaume Fuster Alzina

ELS ÀNIMS ENCESOS

Darrerament he pogut llegir al Cap Vermell un seguit d’articles d’opinió de gent que només s’identifica per la seva ideologia, res de noms i llinatges, res de pseudònims. Alguns d’ells firmen com a votants d’esquerres i uns altres (que també s’identifiquen d’esquerres) com a un grup de gabellins. Jo també som votant d’esquerres, però d’esquerra nacionalista, em refereixo al nacionalisme que diuen perifèric, al d’aquí; a les esquerres nacionalistes espanyoles ja fa devers trenta anys que no els he votat i ben segur que em moriré sense haver-los tornat a votar mai més, ni aquí, a Capdepera, ni a les Illes, ni a Europa, ni a les espanyes; que els votin els espanyols. Però la intenció del meu article no és només mostrar la meva identificació ideològica (que si que la vull deixar clara); la intenció del meu article és analitzar algunes coincidències en els escrits dels votants d’esquerres i grup de gabellins. Suposant que no s’hagin posat d’acord, els tres en qüestió incideixen fonamentalment en dues coses: l’actitud de cert/s regidor/s de l’equip de govern i la crítica a les actuacions urbanístiques i algunes reformes empreses per l’esmentat equip dins el casc urbà de Capdepera. Pel que fa a la primera acusació, la de certes actituds prepotents i xulesques d’algun/s regidor/s, he de dir que el primer que vaig pensar fou si el nostre regidor, el de la calició PSM – Entesa, en Mateu Garau, seria ell o un d’ells. Evidentment, coneixent en Mateu ho vaig descartar quasi de seguida, l’eròtica del poder no va amb ell. Per tant calia fer una anàlisi i algunes indagacions de les altres regidories d’esquerres per arribar a conclusions més o manco fiables (fiables en el sentit d’averiguar a quin/s regidor/s es refereixen els autors dels escrits) i “voilà”, la cosa no va ser tan difícil. Tot apunta cap allà mateix, cap al mateix cosset. Senyors i senyores tenim un regidor (potser dos), que no cauen bé al seus votants, o als votants dels partits coaligats amb ells, que aquesta eròtica del poder de la que parlava abans la/els ha afectat i va/n pel poble de sobrats, perdonant vides, baixant pressuposts i ignorant el que els seus votants (que també són els que els paguen el sou) els diuen o els proposen. En poques paraules, fan el seu cap endavant. A mi personalment no m’ha/n fet cap mal paper, però sembla que hi ha gent agraviada i dolguda per actituds i actuacions que no han de ser de cap manera les de un servidor públic (tal vegada és/són una víctima de la seva pròpia inexperiència). Ja veurem com pot afectar això a les pròximes eleccions locals o inclús al mateix equip de govern, que recordem, està en minoria i sense solució per a garantir una estabilitat, per aprovar els pressuposts i per tirar endavant el canvi de batlia acordat en el pacte.
La primera gran “pifiada” d’aquest equip de govern fou la tallada dels dos pins de la plaça del Sitjar, el temps ho està demostrant. Què és aquella plaça sense els dos pins: res, una explanada desolada, plena de cotxes, sense caràcter, sense un sol punt de ruptura, sense un sol punt d’alegria. Una merda, i perdonau l’expressió, però és la que millor defineix la plaça tal i com està ara. A partir d’aquí puc estar d’acord en algunes de les crítiques que fan el grup de gabellins, per cert, crítiques algunes d’elles molt tècniques i totes ben exposades, però que no per això seran compartides per tots els votants d’esquerres (nacionalista o no). Jo no les comparteixo totes. El poble, l’urbanisme, les cases no són elements estàtics, inamovibles. Necessiten ser reformats contínuament per adaptar-se a les noves situacions, al creixement, al canvi d’estètica urbana que suporta la modernitat, al reforçament i adaptació perquè aguantin cent anys més, a la nova realitat urbana. Per tant, cal esperar veure com acaben algunes d’aquestes actuacions i reformes que s’estan duent a terme ara per poder emetre una crítica fonamentada. Que no ens agrada el carrer del port; que hi farem, ho hauríem d’haver dit abans, quan el projecte estava exposat; ara ja és massa tard. Que veient com ha quedat el tros de l’aljub no feia cap falta gastar-se ni un cèntim per canviar el racó i destruir l’aljub, és evident, però el mal també està fet. Que en podem treure de tot això? Doncs una evident manca de criteri coherent en el pla d’actuacions, que les coses es fan sense un pla integral de reformes preconcebut. L’arbitrarietat i la improvisació ens fa entreveure que manca una unitat de criteri i gestió en el pacte. En poques paraules, que cadascú tira pel seu costat i que alguns tenen cera del corpus. Jo, com a votant d’esquerra nacionalista, no estic decebut amb el meu regidor, crec que està fent bé els deures, aprovo amb bona nota la gestió de la seva àrea, però el pacte, com a tal, fa aigua pels quatre costats. Convindria que durant els dos anys que manquen de legislatura esmenéssiu (al/s que pertoqui) tots aquests tics arrogants i comenceu a actuar amb unitat de criteri i coherència en la gestió. Que cap partit del pacte es pensi que va sobrat. En el 2011 se’n poden dur una desagradable sorpresa. O a lo pitjor, abans.

Felip esteva castro
Nacionalista perifèric d’esquerres, militant d’Entesa x Mallorca

Sopar

El passat divendres 3 de juliol, vàrem fer un sopar per parlar un poc de tot. També d'aquest bloc que ara llegiu i tractarem que sigui la nostra eina de comunicació amb els votants, simpatitzants i militants. El frit, les albergínies i els pebres torrats varen ser molt bons, així com la companyia de tots els amics que ens hi reunírem.

També parlàrem de política, dels temps incerts en els quals vivim i de la falta d'alternatives a la situació actual: perduda en un cul-de-sac del qual és urgent sortir.

Però cada cosa al seu temps.

UN BLOG PER A LA UNITAT I LA DIGNITAT

Ja tenim blog, ja tenim una de les eines més vàlides, barates i efectives de aquesta nova era de la comunicació. És per això, que des dels grups que pretenem fer arribar o fer que ens arribin notícies, opinions i debats sobre la política local o, per què no, sobre política d’àmbit més general, ens aferram a aquesta mitjà que, ben segur, ens aproparà molt més, tant amb les idees com amb les persones.

Estropeig ja vos ha presentat aquesta eina, ja ens ha dit per què la volem i ja vos a convidat a tots a participar-hi, dient el que vulgueu sobre les qüestions que més vos interessin o vos preocupin. Però jo vull incidir sobre un altre aspecte pel qual crec que hauria d’apostar aquest blog: la lluita per la unitat del nacionalisme a nivell de les illes i aquí, al nostre municipi; per la unitat dels grups polítics, independents o no, i de les persones que a títol individual pensin que la política no és només cosa de dos, i que a part del PSOE i el PP també podem aconseguir ser molts i forts; la lluita dels que ens volem posar d’acord en les qüestions que ens uneixen (que són moltes) i volem deixar de banda els aspectes en els quals podem tenir divergències i, sobretot, que els podem plantar cara i deixar de ser la comparsa que els acompanya, per no deixar que el poble sigui governat per uns o els altres.

Els números ho diuen tot, i encara que en política dos més dos no tenen perquè ser quatre, la unitat sempre és una aposta per a la suma, tant d’esforços com d’idees i persones i, per què no, també de vots. Els darrers anys han estat molt convulsos per a aquesta desitjada unitat, en comptes d’anar endavant hem anat enrere, hi ha hagut escissions i bregues dins les files del nacionalisme, però també hi ha hagut lladres i pocavergonyes en altres files. Tot plegat, ha fet que la figura del polític i dels partits polítics hagin sofert un descrèdit i una apatia general entre la ciutadania. A nivell local han sorgit encara més grups independents que, amb aquesta passa, han volgut demostrar que ja no depenen de cap partit; tot junt pinta un panorama disgregat i descoratjador . És per això que penso que Capdepera hauria d’apostar fort per la recuperació d’aquesta credibilitat perduda i per a la unitat.

Amb aquest nou blog tenim l’eina ideal, un blog que de moment representa la unió de dos partits (PSM i Entesa) però què hauria de lluitar perquè durant els gairebé dos anys que resten per a les noves eleccions locals i autonòmiques s’hi vagin sumant altres partits i tota la gent que a títol individual es pugui sentir identificada amb els valors que sempre hem defensat: els nostres trets nacionals i culturals, la lluita per una societat més justa i equilibrada i la defensa de la nostra terra, de la nostra natura. Estam convençuts que tots aquests valors són completament necessaris perquè la principal font d’ingressos, el turisme, continuï sent el motor de la nostra economia. Hom pot caure en el tòpic que el turisme i les esquerres no poden anar de la mà, plegats, però ser d’esquerres avui en dia ja no és una simple definició ideològica, és alguna cosa més. És una posició davant la vida, davant la societat, davant el pensament. Ser-ho implica exercitar el sentit dialèctic, la crítica i l’autocrítica, i desitjar transgredir la realitat per a millorar-la. És difícil entendre per què aquesta postura vital, que es converteix en una posició ideològica, pot servir com excusa per a canalitzar dogmatismes acrítics i maniqueismes simplistes.

Des de Capdepera, crec que tots els nacionalistes hauríem de voler ser la punta de llança en la dura batalla per la unitat del nacionalisme, en la dura batalla per la recuperació de la dignitat i el crèdit perdut. Hem de ser l’exemple a seguir, perquè molts creiem fermament amb la unitat i amb la dignitat. Vosaltres, els que ara estau davant la pantalla de l’ordinador, heu de ser els vertaders protagonistes d’aquesta nova etapa que es vol obrir. Sense vosaltres, aquesta tasca esdevindrà impossible.

Vos hi esperam. Tots junts ho aconseguirem.

Felip Esteva Castro