Trepitjant ulls de poll

Per raons de tots conegudes (immigració, cansament, setge espanyolista...), l’opció nacionalista ha experimentat, en els darrers anys, una reculada notable. A més, ens presentam davant els votants com una oferta totalment fragmentada, escindida en grupuscles articulats al voltant de subtileses ideològiques que la gent no entén. En conseqüència, no és gaire difícil comprendre que els resultats electorals no acompanyin i que el futur faci por.

Cadascú de nosaltres està convençut que la seva és l’opció correcta, la via autèntica per a la salvació del país. Sempre estam disposats a defensar la nostra major vocació nacionalista, o el major grau de progressisme que ens adorna, o l’ecologisme militant que podem exhibir davant els demés..., o el que sigui.

Segurament m’he fet vell, i amb els anys el pessimisme se m’ha instal·lat en el cor. El fet és que veig les coses molt negres, tenc la impressió que la situació és d’emergència, que estam a punt de ser engolits definitivament per les forces colonitzadores i que aviat serem vists pels historiadors com un vestigi del passat.

Qui de vosaltres pot exercir els seus drets civils al mateix nivell que els ciutadans de qualsevol Estat modern? Qui no ha canviat mai de llengua, en cap situació, en tengués ganes o no? Qui no ha demanat mai disculpes pel defecte de pertànyer a una cultura minoritària? Qui no ha estat considerat com un radical, gairebé com un terrorista?

Aquesta no és una situació normal, ni desitjable, ni sana. Les persones no podem estar les 24 hores del dia militant, exercint de... No ens podem passar tot lo sant dia pensant què hem de dir ni com ho hem de dir, ni com ens hem de comportar o hem d’actuar a fi de no trepitjar cap ull de poll. A una persona no se li pot exigir que accepti que la seva vida estigui condicionada negativament pel fet d’haver nascut i crescut en un determinat entorn –lingüístic, cultural, social.

Confiàvem que, amb la democràcia, l’Espanya moderna, a la fi, acceptaria el fet de la pròpia pluralitat. Crèiem, ingenus, que seríem admesos al club, d’iguals a iguals, sense privilegis, però també sense apriorismes. Esperàvem que el fet de no pertànyer a la cultura castellana no ens faria ciutadans de segona.

Ara ja veim que totes les nostres esperances s’han anat frustrant. Ens han menat com a l’ase amb la pastanaga davant el nas i ens han volgut fer creure que se’ns feien gracioses concessions (la cooficialitat de les llengües perifèriques, recollida a la Constitució, per exemple), però després la realitat, la trista realitat quotidiana, se n’ha cuidat de demostrar-nos que de la lletra de la llei al seu compliment hi ha un marge de maniobra massa ample, un biaix que no tenim capacitat de superar. Amples capes de la societat castellana, educada en el menyspreu cap a tota diferència, rebutgen frontalment que siguem qui som i com som, i no estan disposades a consentir-ho.

Mentrestant, al mateix temps que ens anam dissolent en aquest magma, mentre el temporal bufa de cara i estam a punt de sotsobrar, alguns –molts– ens passam els dies discutint el sexe dels àngels.

Jaume Fuster Alzina